AVUI CONEIXEM A N' ALBERT CASALS!


Si podeu per favor llegir algun llibre o veure el documental del personatge que a continuació parlarem, flipareu en colors, vos ho asseguram!. Un exemple per a moltes persones. N' Albert Casals va néixer a Barcelona el 18 de juliol de 1990 a la matinada. Per desgràcia (o per sort, des del punt de vista escolar) als 5 anys li va agafar una malaltia que es diu mononucleosi que el va fer estar a l'hospital uns mesos. (Aquí passem a parlar en primera persona)  El problema és que al cap de poc de curar-me em vaig tornar a posar malalt, i aquesta vegada era leucèmia, provocada probablement per la mononucleosi. La leucèmia em va durar fins als 9 anys aproximadament. Al principi només podia estar a l'hospital, després a casa i a l'hospital, i finalment al voltant dels 7 anys em van deixar sortir i tenir vida més o menys normal. També va ser cap als 7 anys que la meva família va decidir anar a viure a Esparreguera. Quan em van deixar "en llibertat condicional" vaig començar a anar a l'escola allà. La nova escola em va encantar, igual que el poble d' Esparreguera, i la veritat és que vaig estar molt feliç d'alliberar-me de Barcelona.  Als 8 anys, seguint amb el tractament de leucèmia, em van donar tanta medicació (no va ser un error sinó un risc mesurat perquè no em morís xD) que em vaig quedar en cadira de rodes. Al principi no sabíem quin seria el diagnòstic però va acabar sent de per vida. Què hi farem xD. Quan hi penso, però, no puc evitar fer-me la complicada pregunta: “seria ara més feliç si no hagués tingut una leucèmia?”. “M’agradaria tant viatjar, seria tan conscient que visc la vida que vull viure i cap altra?”. “Em sentiria tan il·lusionat pel futur i pel present com em sento ara?”. Suposo que són preguntes que mai podré respondre, i per tant mai sabré si la leucèmia i la cadira van ser una dificultat o una sort.  Als 9 anys vaig aconseguir curar-me de la leucèmia. A partir d’aquí les coses van començar a millorar (mirant-ho amb perspectiva, no sembla gaire difícil, no?) fins al dia d’avui, que encara segueixen millorant. L’any que vaig acabar ESO vaig començar a viatjar sol per primera vegada, encara que feia molt de temps ja en tenia ganes. No sé ben bé quan va començar aquest desig de descobrir i d’explorar, però sé que, quan tenia quatre anys i anava d’excursió amb els meus pares, acostumava a desaparèixer als pocs minuts per a anar “a descobrir camins secrets”. El cas és que em va agradar tant que no vaig trigar a fer més viatges, i tot el meu batxillerat va anar avançant amb intervals de viatges per Europa i Àsia (aprofitant, i de vegades allargant, les vacances d'estiu i de Nadal). El juny del 2007 vaig acabar batxillerat i vaig fer la selectivitat , i aquell mateix estiu va marxar de viatge cap a Sud-amèrica. Tota una experiència. Sol, sense doblers i en una cadira de rodes?! Vos inmagineu?