LES RONDALLES MENORQUINES!

Les rondalles, com les llegendes, són elements de la cultura tradicional, d’autor desconegut, transmeses habitualment de manera oral durant segles, de pares a fills, generació rere generació; per la qual cosa aquestes narracions s’han anat modificant segons la imaginació o el lloc de procedència de la persona que l’ha contada. Antigament s’explicaven durant les vetlades d’hivern, al costat del foc; o bé a l’estiu, després d’haver dinat o havent sopat, asseguts a la fresca. A Menorca, si en tenim constància escrita és gràcies a la feina de recopilació que feren persones com el doctor Francesc Camps i Mercadal, Francesc d’Albranca (1852-1929) o el mestre Andreu Ferrer Ginard (1887-1975), i constitueixen un dipòsit valuós de riquesa lingüística, ja que per contar-les sempre s’utilitzava el català de Menorca tal com era parlat, amb abundor de recursos i sense paraules manllevades, de manera que poden ser molt útils per evitar l’empobriment i la degradació expressiva de la llengua en el món modern. Però què és una rondalla? Són narracions fantàstiques en prosa, de tradició oral i de caràcter anònim, que conten, en clau simbòlica, fets i experiències imaginaris però que tenen a veure amb la vida quotidiana de la gent. Especialment destinades a l’entreteniment dels infants, tracten temes relacionats amb les dificultats i donen unes normes de conducta que faran que les persones incorporin uns valors que els seran d’ajut en les relacions humanes i socials. Les rondalles són universals, ja que els seus trets essencials es troben, amb poques variacions, pràcticament a totesles cultures, i alhora són profundament locals, perquè s’adapten a les característiques específiques de cada comunitat que les narra. El seu argument, però, no el podem considerar patrimoni exclusiu d’un poble en concret, ja que arreu del món es conten rondalles que s’assemblen força a les que tenim com a pròpies, tot i que amb noms diferents.  La rondalla té unes fórmules fixes d’inici (“hi havia una vegada…”, “açò era i no era…”, “en aquell temps que Jesucrist anava pel món…”) i d’acabament (“conte contat, conte acabat”, “…i darrere sa porta hi ha un fust i s’ha acabat, amén Jesús”), que representen l’endinsament en un món en què tot és possible. Pel que fa a la seva estructura, bàsicament és la narració de les peripècies d’un personatge que té com objectiu la reparació d’un problema i en el trasncurs de la història ha de superar unes proves, per a la qual cosa rebrà l’ajut d’éssers que li seran favorables, però també trobarà entrebancs i haurà de resoldre situaacions conflictives fins que aconseguirà el seu objectiu. Les rondalles es poden classificar en tres grans grups: a) Les rondalles meravelloses, en les quals intervenen éssers humans dotats de facultats sobrenaturals i objectes que tenen propietats màgiques: En Pere de sa favera, S’aufàbia de sa ventura, N’Espardenyeta… b) Les rondalles d’animals, els protagonistes de les quals són animals personificats: Sa cabra i es cabrit, Sa paparreta, Sa cabreta… c) Les rondalles de costums, que reflecteixen els modes de vida de la societat agrària: Mestre Gelabert, Es vell des doblers… Altres rondalles menorquines prou conegudes són Es Ciuronet, Sa criada trapassera, L’amor de les tres taronges, La flor romanial, Na Catalineta i na Catalinota…