AVUI CONEIXEM EL K2

El K2, amb 8.611 metres, és la segona muntanya més alta del món després de l'Everest. És al Karakoram, una secció de la serralada de l'Himàlaia, a la frontera entre la Xina i el Pakistan, dins la disputada regió del Caixmir, pretesa per l'Índia com a part integral del seu estat. Les autoritats xineses es refereixen al K2 com a Qogir. Aquest nom es deriva del terme Chogori, un nom sintètic de dues paraules baltis, chhogo ('gran') i ri ('muntanya'), construït al segle XX pels exploradors occidentals. El terme Chogori no s'usa localment, ja que la muntanya no és visible des dels llocs en els quals s'aventuraven els habitants de la zona i per tant no té nom local. Els baltis no utilitzen cap altre nom que no sigui K2, que pronuncien 'Ketu'. Altres noms que s'han donat, sense èxit, a la muntanya han estat Mount Godwin-Austen, K13, Mount Akbar o Lamba Pahar. El K2 fa de frontera entre el Pakistan i la Xina. La part sud del K2 es troba als "Territoris del Nord" o Gilgit-Baltistan, al nord de la Glacera de Baltoro, a la zona del Caixmir administrat pel Pakistan. La part nord es troba a la Xina. La muntanya fou registrada el 1856 per un equip topogràfic europeu dirigit pel britànic Henry Haversham Godwin-Austen. Thomas G. Montgomery, membre de l'equip l'anomenà "K2" per ser el segon pic del Karakoram. Les altres muntanyes importants foren anomenades, originàriament, K1, K3, K4 i K5, però posteriorment foren rebatejades, respectivament, com a Masherbrum, Broad Peak, Gasherbrum II i Gasherbrum I. El primer intent seriós d'ascensió fou organitzat el 1902 per Oscar Eckstein i Aleister Crowley però, després de diversos intents, cap membre de l'expedició aconseguí fer cim. Dels 68 dies passats al K2 (en aquell moment un rècord de permanència en alçada) sols 8 foren de bon temps. El 1909, una expedició dirigida per Lluís Amadeu de Savoia-Aosta, Duc dels Abruzzos, aconseguí pujar fins als 6.666 metres, pel que avui coneixem com a esperó dels Abruzzos, part de la via normal d'ascensió. Altres intents van acabar sense èxit el 1934, 1938, 1939 i 1953. Una expedició italiana, dirigida per Ardito Desio i finançada pel Consell Nacional Italià per a la Investigació i el Club Alpí Italià aconseguí portar dos expedicionaris al cim. Una aproximació massa lenta i el mal temps els va impedir muntar el camp VIII, a 7.820m, fins a finals de juliol. El 31 de juliol de 1954 Lino Lacedelli i Achille Compagnoni aconseguiren fer el segon cim més al de la Terra a les sis de la tarda. En aquesta expedició hi anava el famós, i aleshores joveníssim, escalador italià Walter Bonatti, el qual va ser acusat de fer perillar el cim dels seus dos companys. Posteriorment s'ha demostrat tot el contrari: que va arriscar la pròpia vida per fer arribar unes bombones d'oxigen que necessitaven els seus companys per poder arribar al cim i retornar al darrer camp amb seguretat. El dramàtic bivac a 8.000m que van haver de fer Bonatti i Mahdi, el hunza que el va ajudar a pujar les bombones, en un graó, d'1m d'amplada per 60cm de profunditat, tallat al pendent de gel a cops de piolet, va marcar una fita en la història de l'escalada a l'Himàlaia